Hui, quan feia les hores a la capella, t'he vist, com un miratge, dalt de l'altar. Ple de goig, lluïssor als ulls, nadant per un mar de jaspis i pòrfirs, lliscant content per les límpides aigües, alhora que sembraves l'espai d'espurnes de llum.
Joiós surts de l'aigua, escapant de les ones juganeres que t'encalcen. A la platja, el sol ardent et cobreix d'or i d'ambre; i t'ajusta l'oreig corona de sentors.
Corres saltant esquiu sobre la roent arena; i véns a mi que sóc a l'ombra dels pins, l'ombra dels pins que dolçament t'acull.
Dempeus, alegre sobre la pinassa, em parles cofoi de l'altra part del blau del mar.
L'aigua salabrosa et regalima cos avall per una xàrcia de rius i d'ombries.
I de sobte, la teua veu és com un llunyà ressò, que jo ja no puc comprendre, i que de mica en mica va perdent-se entre la remor de les ones i el càntic dels monjos de la cartoixa.
Josep Lozano, Crim de germania
L’aigua és l’origen. Des de fa segles, els rellotges d’aigua escriuen el temps, gota a gota, a les estalactites de les coves més recòndites, foradant i omplint, foradant i omplint...
L’aigua és el temps. S’atura només en aparença dintre el silenci apelfat de la neu i dintre els caramells de glaç que dibuixen camins de somni, o a les papallones de gebre efímer dintre la boira feixuga...
L’aigua és la set dels deserts de l’ànima, o de l’atzavara avara de suc.
És boira de seda que abriga fondàries, i miratge de lluna als coves negres de la nit.
L’aigua és l’origen. Des de fa segles, a cada casa perduda, els rellotges d’aigua escriuen el temps...
Roser Ibarra , “Casa d’aigua”(fragments)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada