SELECCIÓ DE POEMES

Les tres i deu

He vist els seus ulls grans
oberts com llunes
cràters obscurs
pous sense fons...

Fou a les tres i deu.
Ahir.
I també hui a les tres i deu
mentre menjava
he vist les seues mirades perdudes
i els seus braços caiguts.

He vist les seues ànimes esgarrades
per la fam.
He vist la mort apilada
en la indecència.

Ho vaig vore ahir
mentre menjàvem
tu i tu
i jo també.
A les tres i deu.

Anna Carrascosa, 4t ESO A





El que mai no veig quan mire allà enrere
perquè l'oceà, estoic i feroç
sorres ha fet ja les belles riberes
que no vaig pas veure en el meu caminar.
...
I aquesta nit note que tu no ets ací
que no puc de nou tornar per a veure
allò que jo mai no vaig divisar
per no alçar el cap, anar més enllà,
tocar i sentir tot allò que jo
vaig veure passar i ni tan sols vaig
trobar de sentir, trobar de tocar.

I mire i m'adone que no puc girar
i fer mitja volta per tornar allà
dir-te tot allò que no vaig poder
que no vaig voler, no vaig ser capaç.
...
I obro els ulls i veig que tu no ets ací
ja que l'oceà, impassible i cruel
cendres ha fet ja de les belles costes
que mai no vaig veure, mai vaig trepitjar
mai no vaig gaudir, mai no vaig trobar
mai no vaig besar, no vaig amoixar
i no vaig tocar, i no vaig sentir.

Víctor Sotillo, 1r BAT A





DEFINICIÓ AMBULANT


Sobre ell, diré...

El Neorealisme.
Més problemes, misèries i ràbia;
esperit i emocions de carrer.

Com la música clàssica,
acords i compàs d’amalgama;
l’orquestra, el seu millor amulet.

Fum i nocturnitat
una cigarreta rera una altra
mentre la lluna beu café amb ell.

Com la vodka soviètica,
l’amarga aiguardent destil·lada,
la seva ànima es reflexa al gel.

Espill de l’interior.
Patologia: l’art l’atrapa.
Les muses el tornaren d’acer.

Nàdia Canet, 1r BAT A




Aigua que saltironant
descendeix pel rierol
i baixa sempre jugant
fent sonar el seu flabiol.

Aigua amb remor d'argent
d'argent i de sol units,
aigua que baixa rient
tot corrent pels camps florits.

Aigua que és el mirall,
el mirall de sol i lluna
i que va regant la vall
que sols d'oir-la s'engruna.

Aigua que baixa cantant
per fer resorgir la vida,
aigua que corre flairant
a romaní i sajolida.

Aigua beneïda i santa
santa amb tota santedat
perquè sa virtut és tanta
que tot sense ella és pecat.

Aigua que va encisadora
caminant vora la mar.
Qui sap si riu, canta o plora
ja prop el seu acabar?

José Raimundo Vidal, 1r BAT A





SONET

Els núvols són els meus acompanyants
mentre la mar despertava amb bravura,
em van cridar molt l'atenció i amb cura,
els observe, pareixien amants.

Hi naden, hi naden molt alçurats,
idòlatra, pense a la meua ment
van i vénen, sense coneixement.
La incúria ja era notable a mar.

Temerària imperant taca negra,
s'apropa, tenen por però l'accepten
ja no es mouen, parlen, ha arribat l'hora.

Els escolte, impotentment conversen
es donen ànims, ploren tots alhora
silenci mortal, i la mar s'altera.

Diego Cazorla, 1r BAT A





I
Em contrec a l'afany d'espiralitzar
distret amb el sabor, desconcertat
de la corba cíclica vibra mon cor.
Rodonesa infinita sense pudor.

II
Franges monocromàtiques
d'aquell vestit de bany
fan plorar el ventall
que ja recull la mare.

III
I ara, altra vegada,
el primer torna a seure
disfressat ja de terra
disfressat ja de pebre.

IV
I altra vegada el primer torna a seure
dissort de terra a poc a poc
delicadament com es torra la fusta
es mor, suaument des del tall fins al tronc.

Alicia Mazón, 1r BAT A