Autoretrats

                   

Tinc gairebé setze anys, al llarg dels quals he passat per periodes en què he canviat molt d’opinió, de gustos, d’aficions. Ara mateix, puc dir que sóc tímid però obert, amigable però solitari, alegre però seriós. Això és perquè m'agrada estar tranquil, gojar de la soledat i de la calma, tot això que l’estrès no pot donar-me.

Físicament, no sóc ni massa alt ni massa baix. El més interessant de mi són els cabells, els tinc prou llargs en comparació amb la resta dels meus amics, i cride l’atenció. Tots els meus familiars tenen un nas molt gran i diuen que jo vaig pel mateix camí. Es riuren dient acudits sobre ell: "Tenim la mort del loro"!. Deixant a part els nassos, la meua boca és gran, quan em ric ensenye totes les dents i, encara que no són molt boniques, m’agrada molt riure i mostrar-les. Tanmateix, el tret més misteriós del meu físic són les orelles; ocultades pels cabells, ningú no ha pogut veure-les completament. Sobre els meus ulls, puc dir que són marrons, però ignore fins a quin punt són bells o no, perquè a molts els agraden però altres, simplement, no en parlen. Ara bé, el pitjor de tot, sens dubte, són les mans. Quan arriba l’hivern es tornen fredes i aspres, ningú no vol tocar-les i he d'anar tot el temps amb guants. Sóc un ninot de gel.

Carlos Albaladejo, 1r BAT A

                                                                                     (Il·ustracions: Agustí Asensio)

La meua alçada és 1’71 i, la veritat, no m'agrada ser tan alta. No sé si la grandària del meu cap ho revel·larà o no, però sóc una autèntica tossuda. Sé que no estic prima i tampoc em considere grossa; estic dins dels cànons de bellesa hispans quant a corbes, però els meus ulls blaus i els meus cabells rossos m'allunyen bastant d'una imatge llatina. Quant a aquests, jo no sé amb tanta seguretat com Josep Pla si els tindré tota la meua vida però, segons el meu pare, em quedaré calba abans dels quaranta si seguisc rentant-me'ls tan sovint i usant tants productes diferents. Però mai el prenc de debò en la majoria de les coses que diu, supose que no ho faré fins que em faça més major( i realment em quede calba). Serà una llàstima quedar-me sense cabells i ho passaré bastant malament, perquè deteste les meues orelles. Són massa grans, no excessivament separades del cap però amb un lòbul enorme, gruixut i caigut, en el qual cap tipus d'arracada queda bé. Aquestes, junt amb les pigues són les coses que més odie de mi. El nas, potser massa recte, amb una menuda corba al principi, tampoc no em torna boja, però, almenys, no és excessivament gran i està proporcionat amb la grandària de la meua cara. És una de les primeres coses en les quals em fixe quan conec una persona: el seu nas. I l'olor. Tinc una petita gran obsessió amb l'olor de les persones, el menjar, la roba... Sobretot amb l'alè. Per això, sempre que em veuràs estaré prenent-me un caramel o mastegant xiclet. Odie el meu somriure, però, malgrat això, solc somriure tota l'estona. Valore massa la cura de llavis i mans, són les parts més suaus del meu cos. Quant al meu estil, és difícil de definir… m'encanta la moda i sempre vaig de compres quan estic deprimida, la culpa és, quasi sempre, d'una decisió errònia en la meua vida que no té cap importància. M'equivoque sovint, així és que tinc un bon fons d'armari. Tanmateix, no es pot fer res: sóc una adolescent; ens ixen grans i actuem sense pensar.

Marta Pizarroso, 1r BAT A

Sóc un xic valencià de setze anys, més alt que baix, no molt fort, però àgil i astut. Si haguera de destacar quelcom de mi seria el meu cor, sempre fred però al mateix temps, tan calent... D´altra banda, del cap m'ixen uns cabells castanys i sedosos, eixos que estan freds quan ella no està, eixos que es mantenen càlids quan ella m'abraça. Els meus ulls grans, marrons, ardents per la foguera que ella va encendre en mi, s'amaguen de les  celles, allargades i fosques i, al seu torn, deixen pas al  nas de ganxo, gran i sempre atent a qualsevol olor que puga percebre. La  boca, ampla i gran, calma el marejol amb un simple fregament. I les meues orelles, arredonides, les que em fan sentir cada paraula, matinen perquè la seua deessa les ajude. 

Molts diuen que tinc una doble personalitat perquè a vegades em torne boig. Jo, personalment, també ho considere així. Per un costat està Alejandro, tímid com quietud que precedeix la tempesta, enginyós com una àguila i dèbil com un dolor. Per un altre costat està Sk. Extravertit, dur amb qui s'ho mereix, irresponsable, que mai cedeix si ha pres una decisió, capaç d'enganyar el més astut amb només xarrameca. Em considere molt més que un sol món, em considere un univers, ple de formes i colors.

Alejandro Gómez, 1r BAT A

Picasso, Jove davant l'espill

Sóc Anna. El meu nom és curt, senzill i breu. És la mínima expressió del que es pot pronunciar i, no obstant això, abraça l’extensa complexitat de la meua persona. Em mire a l’espill i em reconec, sempre he sigut així –pense–, no tinc consciència d’haver tingut la cara més rodona, els cabells més clars o l’expressió més vivaç. Malgrat açò, hi ha fotos de la infantesa que ho contradiuen tot.

Pel que fa al meu físic no he pogut esquivar la genètica, tant els trets bons com els dolents. Els meus ulls tenen un color indefinit entre gris, verd i marró gràcies a la meua àvia. Les orelles són de ma mare –quina fatalitat!–; les celles, de mon pare, la qual cosa m’obliga a depilar-me-les conscienciosament, i també he heretat la forma dels sues llavis.

Quant a l’aspecte psicològic, em desenvolupe millor en l’ordre i la disciplina que en el caos. M’agrada superar-me i posar-me reptes, però tinc poca paciència i això em fa caure fàcilment en la frustració. Els meus amics em fan vibrar i la meua família em dóna afecte.

En fi, només sóc una xica més, senzilla i, al mateix temps, complexa. Cada dia em cerque més enllà de l’espill i mai no em trobe.

Anna Carrascosa, 1r BAT A

(imatge Maria Rius)

Sí que és veritat que no sóc molt alt, però tampoc no cal mirar a terra per a poder veure'm la cara. M'agradaria créixer més, tanmateix, és una cosa que no puc canviar. He d'acceptar-ho, doncs. No obstant això, tinc les mans grans, i sempre estan fredes, fins i tot a l'estiu, cosa més sorprenent encara. Tinc els ulls verds, però quan era més xicotet els tenia marrons. Ara bé, he d’aclarir que la gent hi veu el color que vol. Sóc un xic prim, però és una característica que tinc des de fa poc de temps, perquè abans estava prou gros. Durant tota la meua vida he sigut un noi que ha patit pel seu aspecte, fins els amics es reien de mi, deien que tenia el cos com un enorme globus, de manera que el físic m'ha importat molt des de sempre. És per això que ara he aconseguit ser més saludable practicant molt esport i fent dieta diaria. He canviat molt, atés que abans portava els cabells tan llargs que semblaven el casc d'una moto -segons la meua família-, i ara els porte curts. Sóc tan diferent que si em creuara pel carrer alguns amics als quals no veig des de fa temps, no em reconeixerien, encara que se’m pot veure des de lluny ja que sóc de cap gros, un cap on destaca el meu gran nas, que es pot comparar amb un ratolí.

Sóc un poc especial, per tal com em preocupe per coses que no tenen cap importància i puc canviar radicalment d'humor, per aquest motiu la meua germana i jo sempre tenim discussions. La meua felicitat es troba estant rodejat de gen; de fet, odie estar sol encara que, a vegades, em cal desconnectar una mica de la societat per dedicar temps a les meues responsabilitats. El gest seriós destaca en la meua forma de ser, la qual cosa em dóna una imatge antipàtica i desagradable per a la gent que no em coneix, però he d’advertir que en moments alegres, feliços, sóc la primera persona que riu, canta, balla i tot el que calga.

Tot i que no estic molt content amb la meua personalitat i el meu aspecte, considere que hi ha un do que la meua existència -i experiència- m’ha donat, fins i tot em fa sentir orgullós, i és la meua força de voluntat i la meua capacitat per a afrontar les coses que la prova anomenada vida ens prepara.

Vicente Gomis, 1r BAT A

Sóc una xica de 15 anys, més alta que baixa, prima i no massa forta. Del meu cos, no es pot destacar res més, només la meua pell clara. Pel que fa al cap, tinc els cabells llargs, abundants i castanys, solcats per unes metxes d'una tonalitat més clara, ondulats i incontrolables com les onades del mar en un dia de tempesta. Un front recte, espaiós i tímid s'oculta davall la franja de serrell. El rostre, clar, balla amb unes pigues amigues del sol I unes celles poblades obrin el pas de la meua vista: els ulls. Obscurs i, alhora, delators de sentiments, em permeten gaudir dels millors paisatges -el meu guia de dia, on és a la foscor? El nas ni és xicotet ni massa gran, i malgrat que moltes vegades siga oblidat, sense ell l'essència de les coses s'esborraria. La meua boca, petita, de llavis fins i bona dentadura, sospira pels meus somnis, defineix el gust, abraça la veritat… Així mateix, posseesc unes orelles menudes i febles, que conduïdes per la música em fan viatjar.

D’altra banda, destacaré que sóc una persona tímida, talment la lluna quan comença el dia. Moltes vegades faig d’un gra de terra una muntanya però intente ser sensata. I tinc unes aficions que em permeten cuidar-me tant físicament com psicològica: m’agrada fer esport, perquè em motiva l’estat d’ànim i m’agrada llegir, perquè sense enlairar-me puc volar.

Eva Villalba, 1r BAT A

Tinc els cabells llargs, però els vull fins a la cintura, més o menys. Els vull així perquè això em recorda la meua infantesa, però sobretot per estètica  -si fóra per comoditat els portaria com els xics, o fins i tot més curts. He pogut comprovar que a partir d'una edat et deixa d'importar tant l’estètica, ja que et dónes compte que no serveix de res fer tants esforços per coses que no t'aporten cap benefici, només per aparença. I això és una altra cosa, hi ha molta gent a qui el cabell curt li queda bé, però a mi no, donat que la meua cara és tan redona com un panellet acabat d'eixir del forn i aquest pentinat fa que es note més. Els meus ulls són molt xicotets, tot el món em diu que parec xinesa o em pregunten d'on sóc. De tant que m'ho han dit ja hi estic acostumada, i és una cosa que no em molesta. Quan ric, es fan, fins i tot, més petits i sembla que els tanque, però no és així. M’encanta riure. Per això, sempre que puc ho faig, quasi mai trobe motius per a no fer-ho, tinc moltes coses que altres no tenen i això ja és motiu de felicitat, encara que també entenc que hi ha moments en què cal estar seriós. Tanmateix, hi ha una cosa que em fa riure més que cap altra, i és que em facen cosquerelles. Si em fan cosquerelles em torne boja, cride i salte com una xiqueta menuda i eixa sensació m'encanta. Quan somric se'm veuen les dents. Les tinc prou rectes a pesar que mai he portat aparell. Damunt de la boca, un nas molt petit amb pigues. La gent que té pigues sol tenir-les per tota la cara, però jo no, jo només en tinc en el nas. Huit, més o menys, i estan ací des que tinc memòria .

D'altra banda, sóc una noia molt tossuda, és molt difícil fer-me canviar d'idea; si ho fas seré la primera a felicitar-te, t'ho assegure, però primer hauràs d'assolir-ho, poques persones ho han aconseguit. Jo de tu començaria ja, perquè els qui m'han fet canviar d'idea han invertit molt de temps. 

Tinc, doncs, les faccions que m'han tocat en el sorteig de la vida, i la meua personalitat, que he anat creant al llarg dels pocs anys que he viscut. Els trets és possible que no puga canviar-los sense haver de demanar ajuda a un metge, però la personalitat sí. Tot i això, no canviaria res de mi, m'agrada com sóc, encara que no siga una noia perfecta.

Andrea Díez, 1r BAT A

Sóc un noi de 14 anys d´edat, d’estatura baixeta i amb el pes d’una ploma. Porte un pentinat medieval, llarg, rull i de color castany. Per altra banda, sóc tímid, vergonyós i també em pose nerviós amb molta facilitat. A més a més, el meu físic és un poc raquític, o siga, poca cosa. Tot i això, tinc unes bones cames i un cervell acceptable. I, el que és més important, una voluntat de ferro colat.

Jordi Vallés, 4t ESO A

Benvolguts lectors, sóc Yevgen Tiurin, i ara us parlaré sobre un home magnífic i esplendorós: “mi-jo mateix”.

Sóc un home que no es pot resumir amb unes poques paraules, pero ho intentaré, estimats lectors, perquè mai m’oblide de vosaltres. Psicològicament sóc molt estable, però també sóc ambiciós, enèrgic i obert, sempre m´agrada anar més enllà del possible, més endavant. Físicament no hi ha molt a dir, solament heu de fer un cop d´ull, però si he de fer-ho… Tinc els cabells castanys i els ulls barrejats, verds i marrons, sóc alt i m´agrada anar sempre ben vestit. I, no ens oblidem, també m’agrada molt escoltar música.

Yevgen Tiurin, 4t ESO B

Intentaré fer-li una menuda descripció, senyor. El subjecte consta d’una constitució forta: prop dels 180 cm, 75 Kg de pes. Presenta una típica planta ibèrica, vull dir, cabell castany, ulls foscos i, no cal dir, una pell morena, sense arribar a l’extrem d’altres races i ètnies de cutis més obscur. L’acné juvenil és, diria jo, l’únic tret que delata la seua recent adolescència a l’edat de 14 anys. Psíquicament és una persona propícia als canvis d’humor, tranquil•la i bromista. Dispost, malgrat que, no obstinat, no és difícil fer-lo canviar d’idea. Ah, perdone, havia oblidat comentar-li les seues allargades i negres celles i una curiosa barba en projecte, signes característics del seu rostre.

Xavier Lago, 4t ESO A

Possiblement no puga arribar a descriure perfectament els meus trets. En efecte, sóc una persona que potser no es coneix massa bé a si mateix. No obstant això, us donaré una pista. Tinc una pell fosca com la nit, però un cor clar com el dia. Els ulls són de color ambre, com una fulla d’arbre caiguda a la tardor. Els meus pensaments poden arribar més lluny que la meva alçada, per tant, no sóc ni massa alt ni massa baix.

Em caracteritze per la perspicàcia i per la intuïció, amagades sota un vel de timidesa. La meva imaginació no té límits, només els que jo li puga posar.

I pense que la vida és curta, com el meu nom, per això vull aprofitar i gaudir cada moment d’ella, com si fos l'últim segon que em queda per viure.

Raül Molina, 4t ESO A

En aquest cas parlaré d’una persona peculiar a la qual li agrada el món i la vida, un alumne de 4t d’ESO anomenat Yeray Fernández Basterrechea, també conegut com “el topo”.

Aquest individu amb cara estirada i clara, té un nas important, ulls d’os i cabells de nòmada; en conjunt, una cara que tots recorden i de la qual dubte molt que algú s’oblide. Amb un pes mínim i una alçada estàndar té més ossos que músculs (en aquent moment, a causa d’una operació) i és d’una complexió normal.

Pel que fa a l’aspecte psicològic, és divertit i diguem-ne… especial. Té un carácter que ni ell mateix sap descriure. No el considere ni massa intel•ligent ni massa poc espavilat. Això sí, no sé si és perquè no usa agenda o perquè és despistat de bona veritat, el cas cert és que se li oblida tot.

Yeray Fernández, 4t ESO A