Escrits surrealistes

*******************

Estreles al costat de l’escriptori, si la finestra està tancada, per on eixiran els pensaments sinó per la tinta plasmada al foli?, frases d'odi si la llum recobrix la meua visió i no puc obrir el ulls, oblidar qualsevol pista o indici que algun dia el fulls s'han d’esgarrar. Si la finestra s'obri de nou i el fred s'acomiada de la meua pell, em travessa com la llum amb la finestra, la claror de la nit s’escapa quan sona el telèfon i el somni s’acaba.
Cadascú retorna a la seua vida, cadascú escriu el que li surt de les mans governades pel cervell i el foli s’ompli de tinta negra i trossos de cabell, ells rebutgen les idees que els arriben al cap i es relaxen amb el son, com és allò de posar la ment en blanc? Si la solitud m’acompanya en aquest trànsit anomenat vida, els sorolls de l’harmonia em deixen en un èxtasi emocional.
Què passa si la palanca de les il·lusions es frena i fa volar aquest cos? La desolació abunda, la tos creix com un gerani a la mar sobre la qual flote, llums, no permeten que el llit siga agradable, el despertador, són les dos sense ser l’hora, la llum em fa obrir els ulls i poder ofegar els crits a la mar serena en silenci, però el bolígraf sense tinta fa que la visió i la il·lusió per escriure s’acabe, el paper s’acaba, la llum deixa d’entrar per la finestra trencada i els somnis s’acaben, l’aigua serà secada per la tinta escalfada al vapor i el color final serà tan negre que ni la llum l’aclarirà, mes si el cor em batega a mil, a qui he de dedicar aquestes estrofes sinó a mi?

Otman Amesnau, 1r BAT A



Pardals de colors antipàtics volen creant núvols vermells, però només jo ho veig. Tothom està ocupat trencant calendaris de l'any passat sorollosament i ningú veu com les meues pupil·les punxegudes maleïxen derramant xampany a les plomes àcides d'aquestos. Si es fixaren veurien i sentirien com les seues sabates de plom es cremen al contacte de la desesperació opaca d’un avi jove, que quan està de peus està assegut i quan s’asseu està de peus.
Tot s’escapa, tot està perdut, perdut, perdut! A l'horitzó de gominoles milers de números trenquen caramels i es mengen les seues famílies. El Gran Melic crida perquè no li agrada el soroll, i amb una pessigolla al nas fa callar a tothom per un instant. Quan parla el senten, però no l'escolten. Ningú l’escolta i ningú entén res perquè uns paràsits han colonitzat els seus timpans.
Cap esforç serveix de res, i la festa es reprén. Comença així una guerra d'accents i tecles. Accent obert, accent tancat, una lletra, una altra lletra, un número de dues xifres...
El món sencer es fa espia, però ningú sap res. Ara, malauradament, cau, sagnant, l'aire del nord. Continc l'alé.
Més enllà, una postal de Nadal plora i em diu que mai més hi haurà estiu, que això s'ha acabat. Mai més, perduts, tot s’escapa, perduts, una lletra, un accent tancat, un número de dues xifres... El món fa el pi.
Ja no creixen pètals, ara naixen cotxes, es fabriquen rius i moren les biblioteques d’atacs cardíacs. El polp està de vaga perquè fa molt que no té vacances i tot un poble surt al carrer de paper amb antorxes a la mà i mocadors als ulls cridant que tot està controlat.
Aquest fet provoca que a l'altra banda del món un xiquet xoque contra el seu gos lila i plore. Així es la vida. Un dia estàs al teu palau de margarides jugant al bàdminton amb un drac groc i a l'altre et trobes amb els peus nus al cim d'una bombeta encesa al despatx d'un alt executiu de la borsa de Nova York.

Júlia Sànchez Cid, 1r BAT C



On les papallones volen en el fons d'un quadre,
Cavalls de mar en muntanyes
tancades per grans blocs d'arena humida,
Un gran gegant que amb fils de ferro
molt fi guia els teus passos com en un teatre de titelles,
En una estora amb milers de passos afonats
Dormen sons trencats,
Peus descalços en aigües tèbies de mitjanit
Reflexos d'ombres que mai van ser vistes
Grans ulls que miren amb dissimulació com boten les oportunitats
Indici d'oportunitat on només hi ha un sisé lloc
Traçats perfectes quan passa el temps pels nostres rostres
I milers d'experiències en un bot buit de veritat.
Raons per les quals crear mars sense fons, i platges sense oceà,
On el món somriga en compte de lluitar contra els altres mons,
On amic i germà siguen la mateixa paraula
Utopia d'un món nou, amb l'etiqueta sense arrancar,
On hòmens no posen preu a això que mai ho va tenir.

Andrea Díez, 1r BAT A

Dins d'un castell d'aigua. Fred magnètic. Un cúmul de rellotges de vint anys amb plomes sobre una pantalla de televisió fan que plore com timbres de porta quilomètriques. Ôbric la mà i caic sobre un sòl de vidre ple de tigres de paper. Rebote. La gent em dóna tasses. Una descàrrega elèctrica impedeix atacar la veritat que supose...

Que cadascú té el seu tema, uns lluiten per les creïlles que porten regal... altres segueixen veient com es mulla el Sol. Jo preferesc seure i esperar que un udol gris de bolígraf em demane diners, perquè no puc seguir sagnant com un plat d'amanida de tomaques de purpurina. Pel que faig, dimitesc.

És cert que escriure amb tanta professió és digne d'un llibre de marbre. Viuen en mutu acord sense els teus violins. I els teus errors de la vanitat en roda de foc blanc i blau. A més, els teus ulls veuen com el gebre de lava es desunfla. És possible que no tinga més raons de l'ànima. Mira, el foc et somriu. 

Fem quelcom coherent? Pose les finestres del poble que no apareixen en el mapa. El sòl tremolant, em posen la jaqueta. Espere que les vostres cares explosives d'antimoni puguen donar-me alguna cosa més que un cop de puny d'acer... Ja ho sé, amb açò no et done anís, no tinc un micròfon que em done la raó ni la capacitat de grapar nassos a tothom. Expedients. El dolor de mercuri en la vida vigila els meus pensaments, sí, esperen una resposta molt gran... Una serp desconsolada... millor que un xiclet ballant. Tu! No trepitges el sòl, que hi ha granotes.

En fi, l'ambient sencer és com un jugador de futbol esperant l'autobús. Si no us sembla així, no us regalaré un full basc. Teniu propòsit de fer-vos el pa? Jo presente, netege, col·leccione... Tu cuina papallones, que les estreles fugen a cops de raqueta.

Cal tenir molt de cura, si et descuides, levitaràs eternament per Internet.

Tot és ú, però s'agraeix.

Àlex Rosario, 1r BAT A

Desolació significa lloc coma darrere de coma, blaves les parets que l'oculten. El gat està sobre el llit i lluna vol. Blau és el dubte i blava la calaixera que descansa guardant records de vida. Es llepa, vol estar com un gran ós de peluix, sense espines, sense respirar.
Mentre, les finestres continuen tancades com el quadre que està sobre el seu llit. La nit espera àvida de sang, encara queda molt de temps, és dur.
Si aclucara els ulls, la respiració forta del que dorm tres cambres llunyà, amplificat so de la nit. Porticons traïdors, que deixen passar tot tipus de foscors. Pensar és tan difícil. No, no difícil, pesa. Un vaixell carregat de gom a gom. Se'm tanquen els ulls, igual que ella. Com turqueses lluents de les quals ningú pot escapar, s'alcen majestuoses, però no deuen. Les claus revelen coses en lloc de desesperar com sempre han fet. I els resquills esperen pacientment la seva fi, a l'alba, tot al costat d'una multitud.

Judit Lastres, 1r BAT A

Un tren travessa un camí, darrere va l'escurçó amb els ulls de calavera i amb llums. L'escorpí de pols i de gel blau camina i es bifurca en dos focs artificials a la nit de la platja amb tres impulsives carxofes. En un cert moment, em relaxe i jugue, porte un abric, al dominó emblemàtic, esperant els ammonits, moltes hores. El museu esdevé realitat i l'èxit cou encara i està coent. Un bou amb banyes de fang xoca amb tot el que pense, està feble i content.

L'ullal fet miques entra esgarrifant a qualsevol dels que emprenyaven, després d'això ningú parla amb veu radiofònica de les nou. La guardiola de porc està, junt als ronyons, fent filatures lentament i m'agrada. M'agrada perquè la desesperació integral i comuna no m'importa sempre que els botons no siguen de metall fos de volcà dissolt. La Lluna es troba a les meues mans i és possible la seua destrucció immediata, no esperen trobar els dits enfonsats però sense cap avís es punxaran deixant un rastre de fum, tinta i ungles.

Frases que es barallen per tota l'illa viuen dins del llit. En una bombolla de sabó de cua seca trobe com a gran descobriment el que un amic del campaner crida sense compassió: la resposta és nul·la.

Xavier Sànchez, 1r BAT A