Estic cansada. Maleïda dentista. Sóc ximple, hauria d’haver demanat una altra hora. 300 euros, mare! Encara 300 euros! Mai seré lliure. Què fa el New York Times ací? No m’agrada gens el quadre del lleó, però el de la pedra sí. Aquestes van de modernes i després... els meus diners hauran comprat un abric de pell, segur. Aquell em sona... Damunt cobren en negre. Millor seré simpàtica. Eixa potser em servisca per al treball. No, està en anglés. Hauria de saber més anglés. Mare meua! Vaig fer malament el passé composé a l’examen. Això no m’agrada, Paquita em marmolarà. Em toca justament quan anava a llegir... Després de 4 anys o més venint, encara em diuen Julia i no Júlia, què els costa? Faves. Millor, calle. Per favor, per favor, que no se m'haja soltat cap empastament! Si no, estaré ací dues hores!! Puff... fastigoses! Potser Núria ja parla i jo sense visitar-la. Segur que no seré res per a ella, potser m’oblide. Quins ulls! Masegaria les seues galtes fins cansar-me. Ja està? Que ràpid! Gràcies que no en tinc cap solt! Estic cansada. Oh, que bo, boletes de coco. Tinc un euro? Perfecte.
Però quin fred fa, i això que ja estic tapada fins al coll, amb esta manta que no sé d'on he tret. Pense que no ha valgut la pena. És hora d'anar a sopar. Mai ningú m'ha vist plorar, creuran que sóc de pedra, però no m'importa. Altres s'espanten, algunes pareixen que es poden passar la vida plorant i altres que ni tan sols senten.... Eixa senyora em mira estrany... M'ha preguntat moltes vegades l'hora, potser no siga com jo i pense cada segon el que està perdent, òbviament, potser estiga analitzant-me, no sé si es preguntarà com sóc o només m'estarà posant una etiqueta, a vegades m'han assenyalat persones que em veuen només el físic i creuen que així poden etiquetar-me, creuen saber el perquè de la meua actitud, les meues accions i segurament quina visió de vida tinc, però no saben que només sóc una més entre totes les altres, que intenta sobreviure davant de les inevitables contradiccions de la vida. Tots tenim una manera diferent de disfrutar i la meua és sent jo, sent jo mateixa...
Thalia Lajara, 1r BAT A
S'ha tancat bé, els auriculars estan enredats altra volta, no estires, ja, bloquejar, ací no, espera, ací sempre està tan buit, espai, bé, ara cap avall, el seu regal, seria millor parlar les coses, però qui? els faig cas? paperera a prop... sí. Això no està bé, però... per què els secrets són més divertits? Que guapo, i m'ha mirat, el d'aquest dissabte, uff quin afeixugament, això sí, seria divertit, segur que se sorprendrien malgrat que després vindrien les preguntes, molt al fons les vull però cal fer veure que no. Espere que tot isca bé no com... per què no puc deixar-ho? És autodestructiu i, així i tot, ho faig, platja, cervesa, pont, parc, gespa... encara tinc taques de verdum, i el billar...
Judit Lastres, 1r BAT A
Tots a mi al voltant, m'aclaparen, pareix que el sòl vaja a afonar-se. Crec que tot em pot passar a mi. Jo no puc passar. Morta. Morta. Amb tantes preocupacions, comptant amb els diners que he de guanyar, comptant amb la meua família que em vol, comptant amb els amics que em donen suport, comptant amb el futur que m'espera, comptant amb els sons que he de perseguir, comptant amb les experiències que he d'experimentar. Si estigueres ací... Mantín-me ací. Ací he d'estar. Has d'estar ací, a la meua alçada, acompanyant-me en la meua soledat, però així i tot, al meu costat, igual que abans, més activa, molt més activa. No em deixes caure. No has de caure. Estàs així bé, activa, no et pot passar res, perquè el que no em pot parar és començar açò,
estant on no vull estar, activa, intentant veure quelcom, activa, et trobes bé, et trobes bé, et trobes molt bé així, encara sort que no tinc res a desitjar.
Andrea Díez, 1r BAT A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada