Imatges: Montse
Es va construir un petit temple al jardí, on anava a passar les darreres hores del dia. Allà, en silenci, feia un resum de la jornada per si el matí següent no hagués de despertar, poder anar-se’n conscient i en pau a un altre món.
El temple era senzill, un quadrat petit ple de coixins, que s’erigia sobre quatre columnes.
La primera columna era de vidre i dintre tenia petites làmpades en forma de cor que mantenia enceses tot el temps que hi era. L’anomenava la columna de l’emoció o del cor. I semblava tota de foc.
La segona columna estava folrada de seda suau color turquesa. S’hi abraçava una bona estona cada dia. Li deia la columna de les sensacions o de la pell. I semblava d’aigua.
La tercera columna estava gravada amb signes i lletres modernes i antigues i formes geomètriques en un horror vaqui impressionant. Li agradava passar els caps dels dits per les formes incises i crear-ne històries tàctils. Sempre li deia la columna del pensament o del cervell. Era de fusta.
La quarta columna estava folrada de plomes d’au. Era la columna del sentiment o de l’ànima. Era com un nigul dins l’aire.
Així, dia a dia, recolzat en aquelles quatre columnes, vivia una existència feliç i plena. Perquè l’equilibri es trobava en que no faltàs cap ni una d’aquelles columnes; sols així el temple de pau no s’ensorrava.
- I tu què fas per ser tan feliç? – li demanava tothom. No tens cap pena?
- Clar que en tinc – contestava -, però són més lleugeres quan saps que tens quatre columnes que et sostenen. No deixis passar ni un dia d’existència sense viure una emoció, sense sentir una sensació, sense entretenir-te amb un pensament i sense experimentar un sentiment. Aquest és el secret.
I amb el cor ple d’amor, l’abraçava ben fort, pell a pell, mentre pensava què meravellós era tenir aquella persona dins els seus braços. Només llavors l’ànima se li inundava d’agraïment i el petit temple, vibrant, s'il·luminava ple de pau.
(Conte trobat ací)
(Conte trobat ací)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada