Excés de primavera

Encara l’ocell és bell,
i encara l’amor, amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
La rosa en esclat -pecat-
espines no duu, per tu.
Les flors es vesteixen d’àngel.
(Breu és l’avís de l’arcàngel.)
Les roses dels cels -estels-
duen un fibló: dolor.
L’aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d’escata.)
El cel fa un atur -atzur-
i resta suspès, malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D’amagat l’hivern s’atansa.)
La mà s’ha marcit al pit,
per voler abastar l’enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
Ai, amor, amor, l’amor!
Ai, l’amor, l’amor, amor!
Estima’m d’una vegada!
(La nit és una estimada.)
Encara l’ocell és bell,
i encara l’amor, amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!


Josep Palau i Fabre, Poemes de l'Alquimista