Les intermitències de la mort

Qui m'havia de dir que, per una sèrie de casualitats (ja que aquesta no va ser la meua primera opció, però les dos o tres que havia triat eren impossibles de trobar) acabaria a les meues mans una obra tan meravellosa com l'escrita pel guanyador del Nobel de Literatura José Saramago. Aquest llibre planteja una questió que, malgrat que a primera vista pot paréixer una mica trivial, en el fons ens fa reflexionar sobre temes de gran transcendència, com, per exemple, la manera de reaccionar i actuar dels diferents estaments de la societat davant d’una situació de crisi com la que ací es narra: què ocorreria si la mort no s’emportara ningú mai més? Aquesta situació, que en un primer moment ens pareix una utopia –i quelcom desitjable–, es torna un autèntic malson.
Llegint aquesta magnífica obra m'han cridat l'atenció aspectes referents a la usual manera d'escriure de Saramago: situacions oníriques, diàlegs sense les típiques indicacions que els delimiten, i un vocabulari bastant complex que contribueix a crear aquesta sensació de surrealisme present durant tot el llibre. Resulta molt divertida la manera summament irònica que tenen de parlar tant alguns personatges com el propi narrador, que, de vegades, es dirigeix a nosaltres, els lectors, fent-nos aclariments i il•lustrant-nos amb comentaris propis, com si ell fóra un espectador més de la història.
Més avançada la narració, José Saramago sorprén el lector amb una –de nou surrealista– personificació de la Mort (ella preferix que l'anomenem mort, amb minúscula) i també de la seua dalla, la qual cosa porta a una dramàtica, alhora que divertida, situació amb uns característics sobres de color violeta que, una vegada tornada la normalitat cap a la meitat de la història, avisen amb una setmana d'antelació a aquells que la mort (en aquest llibre, cada territori del món té la seua pròpia Àtropos) s’emportarà una vegada passat aquest termini.
I, finalment, el narrador conta com l'amor entre la mort i un pobre violoncel•lista sense aspiracions, que ha aconseguit perpetuar la seua vida, no se sap com, més enllà del que hauria d'haver durat aquesta, pot convertir la mateixa mort en un ésser humà, i fer que, com a l'inici de la novel•la, al següent dia no muira ningú.
Aquest llibre comença i acaba amb la mateixa frase: “L’endemà no es va morir ningú”.

Víctor Sotillo 1r BAT A

Fragment de la novel·la:

Amb el seu vestit nou comprat el dia abans en una botiga del centre, la mort assisteix al concert. Està asseguda, tota sola, a la llotja del primer pis, i, tal com havia fet durant l'assaig, mira el violoncel·lista. Abans que les llums de la sala s'atenuessin, mentre l'orquestra esperava l'entrada del director, ell es va fixar en aquella dona. No va ser l'únic dels músics que es va adonar de la seva presència. En primer lloc perquè ocupava tota sola la llotja, cosa que, tot i no ser un cas rar, tampoc és freqüent. En segon lloc, perquè era guapa, potser no la més guapa entre l'assistència femenina, però sí guapa en un sentit indefinible, particular, no explicable amb paraules, com un vers el sentit últim del qual, si és que això existeix en un vers, contínuament escapa al traductor. I finalment perquè la seva figura aïllada, allà a la llotja, envoltada de buidor i absència per totes bandes, com si habités un no-res, semblava que fos l'expressió de la solitud més absoluta. La mort, que tant i tan perillosament havia somrigut des que havia sortit del seu gèl·lid soterrani, no somriu ara. Del públic, els homes l'havien observat amb recelosa curiositat, les dones amb zelós neguit, però ella, com una àguila que davalla ràpida sobre el xai, només té ulls per al violoncel·lista. Amb una diferència, però. En la mirada d'aquesta altra àguila que sempre ha atrapat les seues víctimes hi ha una cosa semblant a un tènue vel de pietat, les àguiles, com sabem, estan obligades a matar, així els ho imposa la seva naturalesa, però aquesta, en aquest instant, potser s'estimaria més, davant el xai indefens, obrir de cop i volta les poderoses ales i remuntar-se cap a les altures, cap al fred aire de l'espai, cap als inassolibles ramats dels núvols. L'orquestra va callar. El violoncel·lista comença a tocar el seu solo com si només hagués nascut per a això. No sap que aquella dona de la llotja guarda a la seva bossa de mà nova de trinca una carta de color violeta de la qual ell és destinatari, no ho sap, no ho pot saber de cap manera, i tot i això toca com si s'estigués acomiadant del món, com si digués per fi tot el que havia callat, els somnis truncats, als anhels frustrats, la vida, en fi. Els altres músics el miren amb esbalaïment, el director amb sorpresa i respecte, el públic sospira, s'estremeix, el vel de pietat que enterbolia la mirada aguda de l'àguila és ara una llàgrima.

José Saramago, Les intermitències de la mort. Ed. 62