DESCRIPCIONS

Pense que l'ésser humà, en general, pot ser comparat amb el vent. Creus que el coneixes, que saps com actua, ja que estàs acostumat a ell. I per això, moltes vegades, el subestimes, t'oblides del que és realment capaç. Pot ser capaç de realitzar accions devastadores, o pot ser-ho de fecundar camps sencers amb una neta ràfega. Pot portar vaixells a qualsevol part del món, per molt oculta que estiga a la nostra vista o fins i tot a la nostra imaginació.
Tot això pot fer-ho el mateix vent que xixiueja a les nostres finestres.
Si jo, com a ésser individual, he de ser comparat amb alguna cosa, seria amb la més discreta i desapercebuda bufada. Les meues habilitats no són molt destacables, potser el meu sentit artístic és el que més em dóna a conéixer, almenys segons l'opinió dels meus cercles més propers.
En cap cas no se'm pot conéixer a primera vista. I és que no sóc de les persones que tenen l'habilitat de mostrar a flor de pell els seus sentiments, les seues passions i el seu aspecte interior. El meu semblant es descobreix inexpressiu per a aquelles persones que no em coneixen. Tanmateix, si bé això és cert, quan algú s'acosta a mi, descobreix una persona amigable, extremadament tímida però divertida en la intimitat. Un home introvertit. Mai no m'agrada mostrar el meu interior, ni tan sols a aquelles persones que em són més properes. No obstant això, he d'admetre que no és difícil endevinar el que s'amaga dins de mi quan se'm coneix mitjanament bé.
Em considere esclau dels costums. No sóc afeccionat a cercar els canvis, però quan aquests apareixen els done la benvinguda amb els braços oberts.
El meu rostre es caracteritza per unes faccions suaus, malgrat que aquestes poden albergar una expressió dura en algunes ocasions. Els tons que predominen en el meu cos formen part dels de la majoria; un color castany em cobreix el cabell, el mateix castany sobre el qual descansen les meues pupil•les. Com elles, les meues mans, primes, són plenes d'una inquieta passió per la música i l'escriptura, encara que no domine el primer àmbit, al contrari del que, per descomptat, em plauria. Davall, s'aprecien les venes per on circula més romanticisme del que m'agradaria. I la meua estatura, ni massa baixa ni massa elevada, reflecteix la meua capacitat de no destacar entre aquesta enorme massa que és el vent. Que som nosaltres.

Víctor Sotillo, 1r BAT A

Si la meua imatge es reflecteix en un espill i la meua consciència es gira cap a l'interior, sol trobar, depenent de les circumstàncies, una personalitat o una altra. Així sóc de canviant, així sóc d'inestable.
Tant que fins i tot puc paréixer contradictòria en algunes ocasions. La majoria de les vegades sóc una xica optimista, alegre i sociable. Els molts projectes ambiciosos que em sobrevolen em fan seguir endavant amb forces cada vegada mes renovades. Així i tot disfrute de les coses més simples. Sóc una persona molt familiar, sense ells, la meua família, el meu suport incondicional, la meua font inesgotable d'energia i d'amor no podria viure.
En aquestes ocasions en què la meua part positiva domina sobre l'altra, puc contagiar la meua alegria a tots els que em rodegen. Em sent còmoda, em sent jo.
Els meus ulls, la meua mirada, és el que més m'agrada del meu aspecte. Potser per allò que diuen, que 'els ulls són el reflex de l'ànima'.
Però altres vegades el meu ser erroni i fosc ix a l'exterior i em submergeix en la més freda foscor de què és difícil eixir. El meu món es transforma i em sent fràgil, sola, perduda i incompresa. Així i tot, intente amagar tots eixos mals pensaments, no sé si pels altres, o per mi mateixa.

Lara di Santo, 1r BAT A

De bellotes i oliveres

--------------------------

Sóc un glaç de gel, molt fred, però la calor em desfà. Sóc la nota més aguda de l’escala. Sóc cotó en un fons blau, i de nit tape les estrel•les. Sóc bo. Sóc roí.
Sóc dos pots de mel. Sóc un muntó de fulles de tardor que no deixa veure la terra. Sóc dos clòtxines perpendiculars a la base. Sóc una olivera.
El que tinc és el que sóc. Però... què tinc?"

Antoni Martínez, 1r BAT A

Una descripció meua…mmmmm... bé, ho intentaré: tinc els ulls castanys i els cabells castanys també, com una bellota madura; el color de pell entre blanc i moreneta, no sóc ni molt fina ni molt grossa, ni molt alta ni molt baixa, així sóc jo.
Els meus gustos són estranys, m´agraden les coses "poc normals", extrovertides, divertides i, per descomptat, les coses rares. Així sóc jo, rara i impredicible. Si no fos així, estic completamente segura que ningú no em reconeixeria.

Laura Segura, 1r BAT C

Si no tinguera els cabells negres no seria jo. Com agulla en un paller, com un engolidor a la mar, així som la meua ment i jo, úniques en l'espècie i lliures com les fulles que cauen dels arbres a la tardor. De color marró, com aquestes fulles, mesclat amb el verd del julivert, són els meus ulls quan la claror apunta o quan rellisquen llàgrimes, però quan l'obscuritat cau, s'extingeix la seua llum, la llum de vitalitat que jo solc mostrar més de tres-cents dies a l'any. Ni alta ni baixa, ni prima ni grossa, poc discreta i amb gustos indefinits, amb el nas com Rudolf i més cotorra que ningú.
Sóc estranya, com l'aurora boreal al mig del desert, nerviosa com un flam i més alegre que unes pasqües. Senyoreta quan fa falta, hippie quan m'abelleix.

Paula López de Miguel, 1r BAT A

Aquesta nena, o com diu el meu progenitor ''mujercita'', que gairebé no arriba al metre i mig, de cabell negre, ulls atmetllats, nas punxegut, un front més gran que la cara i boca generosa, és una ''mujercita'' amb els seus defectes i les seves virtuts, com tota persona humana, però el tret pel qual destaca amb major precisió és pel nerviosisme que produïx a la persona desafortunada que estiga prop d'ella. El pitjor de tot és que és extremadament vaga, no fa el que hauria de fer ni que li paguen.

Val, sí, m'equivoque, però també tinc coses bones! Sóc extrovertida, estime els meus i, sobretot, sóc una noia forta.
Al cap dels anys -i solament en tinc setze- la vida m'ha convertit en el que sóc ara. Com a primera impressió moltes vegades aparente el que no es correspon amb la realitat, o el que la gent vulga pensar de la meva personalitat, però he de dir que la majoria de vegades s'equivoquen, la majoria de vegades no és així.

Nadia López, 1r BAT A

Sota els ulls d'un negre indecís, entre negres i marronencs, s'amaga una dona jove i bonica amb molts somnis per acomplir. La bellesa del meu rostre colpeix la retina dels més observadors que quasi s'aturen en girar-se a mirar però jo sempre continue endavant sense fer cas de ningú, sense escoltar ni acceptar cap proposta, indiferent a les persones de l'entorn, a qualsevol cosa, sempre continue el meu camí. Almenys això diu la meua mare, cada vegada que m'aconsella...
Pense que sóc igual que el meu iaio: Sé el que no sóc… el que no faig, el que no tinc, el que oblide, el que estime... els meus defectes. Crec en l'amor, què hi farem! Jo no sé el que és el món però sé el que sóc jo.
Alta, prima, de cames llargues, negra cabellera amb llampades rosses i brillants, ulls negres i dolços segons els cànons de la més estricta perfecció. Bondadosa, afable i pacient, a vegades un poc altanera per defensar el que és meu, honrada i valenta, noble, alegre i astuta. No m'agraden les persones envejoses, hipòcrites i cobdicioses que perden la vida en nits ombriues, crec en la justícia i en la raó. D'acord amb el que sóc, deixe de ser el que no vull ser...Jo sóc el que no sóc.

Ástrid Gutiérrez, 1r BAT A

Vaja! Com sóc realment? Bona pregunta...De veritat, en sóc prou conscient? Quins són veritablement aquells trets que m'escanegen? Tot açò em posa nerviós, estat que em fa suposar que sóc massa perfeccionista. M'agradaria que tot isquera tal i com jo ho tinc planificat. És clar que això a més de ser una il.lusió, és un defecte que sol comportar-me massa vegades decepció. Tinc bastant assumides dues característiques: timidesa i seriositat, que no per ser-me familiars em són menys incómodes. Amb tot, m'agrada ser com sóc Jo, malgrat els incovenients que, a vegades, em suposa. És com aquell moneder que tinc, que sempre em juga alguna mala passada, però que no canviaria per cap altre. Segons molta gent, és com si no tinguera faccions, sóc inexpressiu, com un ninot de joguina. Dóna igual l'estat d'ànim que respire, perquè no transpira a la meua cara, tret que em dóna un cert avantatge, ja que quan ho necessite, mentisc prou bé.
Físicament, sóc un xic d'alçada mitjana, atlètic i amb uns ulls axinats que han d'anar sempre acompanyats per unes ulleres. Els cabells negres,arrissats i forts, em donen un aire africà que no va en consonància amb la pell, blanca, que tinc.
Ni més ni menys, ací em teniu. Així sóc jo...

Joan Rey, 1r BAT A

PER AMOR A L'ART

Per a definir-me podria dir que sóc encara una gestació de dona, una persona en procés de convertir-se en adulta. Una crisàlide en el seu moment de metamorfosi, de la qual no se sap si es desenvoluparà una preciosa papallona d'infinitat de colors -la que ens deleita amb la majestuositat del seu vol i la seua bella apariència d'harmonia colorista- o un simple cuc de seda, el treball del qual és valorat, però mai recompensat.
Solament sé que sóc una persona, encara que no vulga ser-ho, encara que me n'avergonyesca. M'avergonyesc de pertànyer a una espècie que arrasa amb el que té al seu voltant, que extermina, pel simple desig de posseir, la bellesa natural que li ha sigut regalada. De tota manera, i a pesar de renegar d'això, dins de mi també hi ha avarícia, però confie que aquesta siga diferent. L'única avarícia que cap dins del meu ésser és la de crear. Crear tant com la meua ment siga capaç. Sent avaricia de conéixer, d'aprendre noves habilitats, tan sols per seguir creant. A tant arriba la meua bogeria per crear que experimente el desig febril que les meues creacions siguen art per a altres persones. Em posseeix tant l'art que aquest sentiment traspassa les fronteres de la cordura. Es podria dir que ame l'art. L'ame en tots els seus aspectes, en tota la seua extensió. I pense que és així perquè és un amor correspost, ame tant l'art com ell m'ama a mi. Em reclama quan no tinc temps per crear, em truca, em desperta a la nit quan dorm, com si d'un fill meu, quan té malsons, es tractara. Com si el meu pare malalt em reclamara per una urgència.
És un embolic de sentiments en brut en què aquests s'aïllen, es guarden en un flascó -talment un caríssim perfum- dins del meu cos. La meua pell, tan blanca a l'estiu com a l'hivern, diu de mi que no acostume a exposar el meu cos, més abrinat que gros, a la radiació solar. Gaudesc de la sort de posseir, cobrint-me l'esquelet, una apariència harmònica. Ulls color castany i forma ametllada. Nas fi i uniforme, orelles petites i llavis carnosos, com ho és la carn de cirera fresca.
I, malgrat tot, albergue en mi un esperit fort i decidit que m'ajuda a continuar endavant, encara que, a vegades, jo mateixa no em reconega.

Alicia Mazón, 1r BAT A

Qui és aquella persona a qui anomenen…? Com es diu? Què? Birke? Sí, exacte, sóc jo: d’estatura baixa, de pell fosca i cabells rossos a l’estiu però els ulls sempre marrons clars durant tot l’any; a més no lleve massa espai perquè tinc una complexió, encara que forta i atlètica, prima. I sí, és a mi a qui li diuen que té menys anys per l'esmentada descripció. Però llavors… és un noi? És una noia? O pitjor dit: què és? Dilema i pregunta irremeiable de tota persona “normal”; sovint vergonyosa, sovint grollera; a excepció d’algunes que poden ser més especials. Sóc noia. Admet -i m'és indiferent- que no ho semble: per la meua poca aparença femenina, pels meus gestos, pels meus moviments… únicament perquè no encaixe en cap convencionalisme femení ja establit. Tinc testimonis que m’avorrisc històricament quan rep reaccions de desconcert, de disculpa, d’acceptació, de curiositat o d’atracció. Reservada i respectuosa; de personalitat dividida però múltiple al mateix temps; em considere original i diferent com a persona; divertida i afectuosa encara que no sempre i no ho parega; madura, crítica i de confiança com algunes de les virtuts i, per descompat, pensativa i dormilega com a defecte. Freda ha sigut l’última definició i reconec que de vegades em penedesc de ser-ho. Conèixer els racons de com sóc, temps pot portar perquè, de fet, comptades persones ho han aconseguit. Potser perquè no deixe veure’m a través dels ulls, potser perquè sóc així. Noia i… simplement Birke per als qui em coneixen. Noi i “confusió” per l’exterior, ja que el nom no ajuda gaire.

Birke Valdueza, 1r BAT A

Ara blanc, ara negre. La meua personalitat canvia segons el moment i l’espai on em trobe. Això crec que és un defecte important però més encara pot ser la meua timidesa. No obstant això, tinc una gran virtut, en els moments crítics alce el cap i reaccione.
Físicament em podria descriure amb més autoritat. De cabells castanys i arrissats i de perfil mediterrani tirant a saharià. Però si hi ha un tret físic que destaque més que altres, és l’altura. Sóc alt i gran. De fet, la gent que no em coneix molt bé em pregunta com em va a la universitat i quan dic que tan sols tinc setze anys es queda bocabadada.
Ara blanc, ara negre. I ara, verd.

Rafa Merenciano, 1r BAT A

Què puc dir, jo sóc... bé, com et diria... com un gran pastís d'aquestos que no tastes perquè ha estat molt de temps a la nevera, però que quan te'l menges penses "Que bo que estava!". Un gran rellotge, així és com em podria caracteritzar ja que mai m'agrada arribar tard a cap lloc, el tennis és l'element que m'ajuda a alliberar les meues dolències perquè sóc un home tan reservat que mai conte el que em passa.
Podria definir-me com una persona gran, forta, alguns em diuen "wistri", malnom amb el qual jo no m'identifique. Tinc les cuixes grans i fortes, com si hagueren sostingut el pes d'un camió durant una eternitat i no pas un xicot de setze anys d'edat. I el braç dret pareix una d'aquestes branques amples i indestructibles d'un arbre mil•lenari. Crec que l'esperit de lluita mai m'abandonarà per tal com això és una de les poques coses que tinc.
Aquesta persona és aquella a la qual alguns anomenen Diego.

Diego Cazorla, 1r BAT A

Les bones essències i els verins s’amaguen en flascons petits. Supose que jo sóc una mica de les dues coses, extravagant a voltes, estadísticament normal d’altres. Així, els meus ulls blaus grisencs deixen entreveure la xica gèlida, seca i seriosa que puc ser en algunes ocasions i la tendra, susceptible i afectuosa que apareix en els àmbits més íntims o amb la gent de molta -fins i tot massa- confiança. Tot en deliciosa mescladissa amb un caràcter delitós i aparentment despreocupat, encara que al meu interior tot ho tinc perfectament pensat, amb un ordre determinat que, no obstant això, la majoria de vegades, no complesc.
Podria definir-me com una noia de moments. La diferència de comportaments, des del més exemplar -comentant una lectura filosòfica- fins al més esbojarrat -una nit de festa- es fan presents en distints instants del dia i, sobretot, de la nit. La nocturnitat és un tret que em caracteritza, encara que, a pesar d’aquesta passió per les hores de lluna i foscor, el somni de la meua vida és despertar-me amb els rajos de sol entrant per la finestra notant com la seua claror travessa les cortines vaporoses i gaudir d’un exquisit desdejuni damunt d’una safata de fusta. A la fi, allò simple, la meua felicitat.

Nàdia Canet, 1r BAT A