Sentits corporals: sensacions i espais

No havia imaginat que el jardí fos tan gran i tan cuidat. Tenia esplèndides plantes de fulles molt grans, com les del Jardí Botànic de la ciutat, i flors que brillaven en l'obscuritat, tot i que els seus colors no podien apreciar-se. Olia molt bé, així com la vegada que va caure a terra i es va trencar el flasquet de perfum de lilàs de la mamà.

(vista i olfacte)

Tot era tranquil, però Alícia tenia un cert temor. Tanmateix, la seua inquietud prompte va desparéixer en veure eixir de la part fosca de la porxada una imatge clara, que es va apropar suaument, com si flotàs. Era la senyora. La llum de la lluna feia resplendir el seu vestit blanc.

(vista i tacte)

Les seues mans aguantaven Pelufo, que semblava adormit.

-Xiqueta, emporta-te'l -va dir amb veu ferma però dolça. Els gats ho trenquen tot i jo tinc la casa plena de coses fràgils.

"Fràgils" va repetir Alícia mentalment. Li agradava aquella paraula, que sonava a vidre...

(oïda)

Una vesprada, mentre tots feien la migdiada, Alícia es va sentir avorrida i inquieta. Tenia massa calor per a dormir o llegir. Va eixir al jardí però no hi havia ombra i, com que li feia un poc de mal el cap, el soroll de les cigales la va fer-se sentir molesta.

(oïda)

-Crec que faré una visita a la senyora.

La reixa estava tancada i tot oferia un aspecte ben poc acollidor la llum del sol. Quan Alícia es disposava a fer mitja volta i tornar-se'n, es va obrir sola molt suaument. Entrà. El jardí continuava fresc i frondós, amb aquelles flors enormes que a la llum de la lluna semblaven blanques però ara, tenien uns colors tan alegres que el seu malestar va desaparéixer en contemplar-les. Regnava un aroma que afeblia les forces i de la part fosca del vestíbul va sorgir la senyora, que la va agafar de la mà i la va convidar a passar. En un moment tot el seu temor va desaparéixer.

(vista, olfacte i tacte)

La senyora la va conduir a un exquisit saló adornat amb objectes preciosos: una bola de cristall d'endevinadora, una nina antiga que tocava el piano, un rellotge d'arena, un ocell dissecat de llarga cua, plomes verdes i blaves que brillaven com si estiguessen esguitades d'or i, sobretot, una meravellosa col·lecció d'aranyes en una capsa de vidre. Una d'elles era negra, peluda i gran com una mà. La senyoreta li va dir que es deia "la viuda negra".
De sobte, trencant el silenci, es va sentir un estrèpit al fons de la casa i un fort crit.
(vista i oïda)

Pilar Pedraza, El gat embruixat (fragments adaptats)