Tracta d'escoltar, o, millor dit, de sentir dins de tu aquesta música i escriu ...
De sobte, la vida m'abandona i l'impuls de continuar només amb els sentits és la veritable força que em manté dret. La flaire de l'herba, la dolça carícia de l'aire, les pampallugues de les gotes de la pluja esvarant-se per sobre les fulles, l'amable cantinel.la dels ocells, m'obren el cor a la immensitat de l'univers. I jo, peça imperceptible i diminuta, desperte cada dia amb la dèria d'omplir el meu esperit d'aquesta màgia que m'envolta i em lliga, sense cap altra elecció, a la terra.
Joan Rey, 1r BAT A
Veritat? Veritat que sí? Seria el nombre de sons, exactament, més ni menys. El nombre de sons exacte que en cap cap cap. Perfecte per a crear el desasossec als passadissos que retomben. Parets que tremolen. L'eco. La perfecció reberverant de l'eco. Sorolls sense incisos. Sorolls imprecisos fent el seu treball. Tens ja el ritme al cap? Al cap que en cap cap cap, reitere. El so que en cap. M'entens ja? O et retires? Retira't de retirar-te, reitere. És clar.
Alicia Mazón, 1r BAT A
El meu cor té necessitat d’art. Necessitat de donar vida, de crear noves emocions. El meu cor juga amb els colors, persegueix les notes, mossega les paraules i balla amb els versos. Si veiéreu com voleteja per l’espectre electromagnètic,com estira les mans per poder tocar el cel; si sentíreu les vibracions hertzianes a la vostra ànima com ell, si escoltàreu el seu crit en lluitar per la llibertat; si poguéreu eixugar-li les llàgrimes que li esvaren pel rostre quan contempla la vida...
Ho sabríeu. Sabríeu per què el meu cor intenta arrapar segons al rellotge. No té prou hores la nit per a ell.
Nàdia Canet, 1r BAT A
Se'n van els versos, com les fulles quan arriba l'hivern, els versos que tu m’has ensenyat, se'n va la rima que m'has mostrat al llarg d'aquesta primavera, se'n va el meu to de color quan recorde un somriure tan alegre.
M’has robat el poema amb un vocable tan cruel, tan bàrbar, tan inhumà, tan monstruós...
I ací estic, amb aquesta música tan nostàlgica, la música d'aquell poema, d'aquells ulls, d'aquell somriure, d'aquelles mans, tot ja s’allunya…
Laura Segura, 1r BAT C
Els estic veient, m'hi fixe i arribe a veure en els seus ulls l'amargor que trepitja les seves vides, unes vides clandestines, que ja no prosperen, ni floreixen a la recerca de la felicitat, encara que ja poc els importa. Si només tu poguesses veure la guspira d'esperança ...
La forçosa necessitat de sobreviure és l'únic que els mou i arrosseguen les seves despulles sense cap destinació.
Jordi de la Guia, 1r BAT C
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada