PROSES POÈTIQUES (II)

Ací tens tres quadres de tres pintors famosos. Tria el que més t'agrade dels tres. Contempla'l sense pressa, gaudeix-ne, enamora-te'n si cal... i escriu.

Claude Monet

Gustav Klimt

Marc Chagall

Els dos són un. Fosos, s'enfronten a l'abisme daurat de la perfecció. Només ell la subjecta, només ell podria deixar-la caure però mai no ho farà. Són un. Amagats de tot mal dins del seu capoll d'or, converteixen la trista terra en camps florits on arrupir-se. Ella vola, amb els ulls tancats, se sent lliure i vola. El món es deté en el bes.

(Klimt)   Lara di Santo, 1r BAT A

El detall-
És diumenge i no he vist ningú hui. La confitura de maduixa d’aquest matí m’ha semblat insípida. El perfum no ha volgut deixar entreveure la seua aroma a violeta. La meva retina no ha aconseguit captar ni dues paraules de l’última novel•la que m’han recomanat i a la ràdio no ha sonat cap cançó interessant.
Sols aquella melodia, aquella que interpretaves acariciant les cordes del violí, ha conquistat els meus sentits en aquesta jornada. I el meu record, aquell violí de fusta fosca que et vas emportar i, amb ell, la meva infantesa. No us he tornat a veure, però no perdo l’esperança de tornar a gaudir d’algun moment com abans
-que em fa viure.

(Chagall)   Nàdia Canet, 1r BAT A

Vaig observar l’aigua, on podia contemplar el meu reflex.

Els ciris s’alçaven voletejant per l’aire, però no tot el que es veu es cert.

Mirava a tot arreu, escoltava els moviments, palpava la situació amb la vista.

Jo encara no em donava compte de res, però allò que tenia present era que el passat es preparava per ser futur.

Es com jugar amb el temps, però encara no el conec, algun dia es presentarà i acabarà amb mi.

Mentrestant, els dies es repeteixen un darrere del altre, amb un grau de monotonia extrema.

El tic-tac del temps em fa sord amb la meua consciència, i el dia a dia s’esfuma com la pols.

Així fins que torne a l’aigua, on m’ofegue sospirant el meu record.

(Monet)   Joan Aniorte, 1r BAT A

Desperte al matí, una fràgil música balla en l’aire mentre els nens corren pel carrer de rajoles verdes que  no porta enlloc. La meua ànima comença a dansar com si estigués udolant per la vida perduda als anys de la guerra que li ha tocat viure. En canvi,  la seua veu anuncia alegria per aquests nens que no l’han de conéixer per molts anys, una alegria que tornarà a crebantar-se a causa de la cupiditat dels homes que no han pogut omplir el seu món amb il·lusions, ni felicitat, ni amor…

Torne al meu somni tristement conscient que en despertar, aquesta música que tan bella era per a la meua oïda es reemplaçarà per crits de dolor i angoixa.

A la fí tot es el mateix…

(Chagall)   Miguel Ángel Fuentes, 1r BAT A

I de sobte, penses en el sentit de la vida. Que si ara treballes molt, que si ara no treballes… I darrere de tu, una societat estressant i la ciutat potes en l’aire.

Sort, molta sort, dels petits moments, racons benvolents on reposar i enlairar-te. Sort dels instants gràvids de plenitud que ens ajuden a viure, a sobreviure?

Mentrestant, toques aquesta melodia de ritme exquisit i tou, romans com en un oasi enmig de l’oceà... i de sobte, penses que potser aquest ritme hauria de ser més agosarat, més agressiu… però no mereix la pena.

(Chagall)   Rafa Merenciano, 1r BAT A

El perdia, es feia clandestí dels meus braços trencant les cadenes d’amor que l'amarraven a mi.

Batia les seues ales fins a la immensitat sense mirar enrere, volant lluny de mi i de la meua inseguretat. Aquest és el meu record, la seva inoblidable partida, jugant les seues cartes i trencant la meravellosa parella d’asos. No vull altra baralla, ni un pres d’amor, no puc deixar de pensar en els seus llavis, suculents en el meu record. Em semblava que em cridaven. Em despertaven del meu somni negre, trist i infinit del qual no podia eixir, amb un altre col·liri per al cor, el meu cor ple de ferides.

(Klimt)   Almudena Valverde, 1r BAT C

I nedava, sense parar, com si s'acabara el món. Les imatges es barrejaven formant cúmuls de núvols, cap color destacava sobre un altre. No hi havia fi, cada vegada en tenia menys, d'oxigen, cada vegada en tenia menys, de forces per a poder continuar. Els seus records viatjaven de dalt a baix, como els peixets de colors que hi trobava al seu pas, era impressionant observar aquell espectacle, milers i milers d'animalets nedant sense parar, sense tocar-se uns amb altres. De sobte, en va trobar un que destacava, era molt més gran i més acolorit, el va seguir, nedava molt ràpid, fins tal punt que el va perdre... I a la fi va veure l'eixida,  no pas una llum blanca com la que tots imaginem, no, es va trobar amb al seva mort, la que a ell li era assignada, cara a cara. L'eixida a les seves penúries.

(Monet)   Diego Cazorla, 1r BAT A

Unim les nostres cultures, unim els nostres colors, junts aconseguirem tot allò que sols no podem.

Unim les nostres mans fonent-nos en un, on ja no se sabrà on arriba el tu i el jo.

Amb els ulls tancats podrem veure milers i milers de figures que, amb ells oberts, mai no podríem. I amb una sola mirada veurem més enllà de l’horitzó.

Si enjuntem les nostres forces obtindrem la clau mestra, que utilitzarem per obrir totes les portes possibles.

Solament existeix al món una cosa que ens podria separar, i no seré jo qui trenque aquest amor.

(Klimt)   Xavier Gualda, 1r BAT C

Pres en aquest indret inhòspit, observe per tot arreu, pensaments amargs em recorren  la ment, i aleshores  recorde aquell lloc, paradisíac, escorcolle tots els racons, i l'agulla del rellotge es deté. Recorde aquell lloc, recorde... plàcidament, respirava una olor desconeguda procedent d`aquelles vistoses flors, escoltava el moviment dels peixos per l´aigua, i el vent colpejava suavement el meu rostre, s aquell lloc només tenia un nom possible... llibertat.

(Monet)   David Martínez, 1r BAT A